Traduir per a museus: per què cada llengua mereix les seves pròpies regles

Traduir per a un museu no consisteix a traslladar paraules d’una llengua a una altra, sinó a portar un contingut d’un context cultural a un altre sense perdre de vista la veu de la institució, la seva vocació divulgativa i les expectatives dels seus visitants. És, per tant, una tasca de mediació cultural que exigeix parar atenció no només a què es diu, sinó també a com, per a qui i amb quina finalitat es comunica.

Per aquest motiu, abans d’abordar qualsevol material, és fonamental establir uns criteris lingüístics clars, coherents amb la normativa i els usos propis de cada llengua d’arribada. Aquest punt és especialment rellevant perquè una solució que funciona en català no necessàriament funcionarà en anglès, francès o castellà: cada llengua articula el discurs de manera diferent, organitza la informació segons les seves pròpies lògiques i imprimeix un ritme particular a les frases.

Criteris lingüístics clars

Tenir uns criteris ben definits no significa, però, encotillar la traducció. Al contrari, proporciona un marc de referència que facilita la presa de decisions i garanteix la coherència al llarg de tot el projecte expositiu. Aquest fil conductor s’ha de poder reconèixer en cada peça de comunicació, des del títol d’una sala o el text d’una cartel·la fins a l’última nota a peu de pàgina d’un catàleg.

Ara bé, respectar la normativa no està renyit amb la claredat. De fet, és just el contrari: una llengua ben emprada, fidel a les seves pròpies convencions sintàctiques i terminològiques, és precisament la que millor comunica. La por de “sonar massa correcte” o “massa acadèmic” fa que de vegades se simplifiqui en excés, que el text s’aplani fins a esdevenir genèric i perdi la seva personalitat. Una divulgació de qualitat no exigeix renunciar al rigor lingüístic, sinó dominar-lo per convertir-lo en accessibilitat sense perdre precisió ni veu pròpia.

Resistència cultural

I aquí arribem a l’essencial: en un moment en què la traducció automàtica i els grans models de llenguatge tendeixen a homogeneïtzar el discurs —a produir un català, un anglès o un francès mitjà, sense arestes i optimitzat per al mínim comú denominador—, tenir cura dels criteris lingüístics propis de cada idioma es converteix en un acte de resistència cultural. Les dinàmiques socials i les polítiques contemporànies, accelerades per la IA, empenyen cap a una llengua franca desdibuixada que esborra matisos, registres i particularitats. Davant d’això, un museu que tradueix amb criteris propis per a cada llengua no només divulga millor, sinó que també protegeix la idiosincràsia de qui llegeix i, amb ella, una part de la seva identitat cultural.

A WordCurators creiem que el veritable valor afegit de la traducció especialitzada per a museus rau en traduir amb consciència de llengua.